He oblidat el cos amb el teu bes. S'han fet estels els meus dits. Els teus llavis m'han pres i m'han lliurat. Sóc un bleix, aigua, res. M'he fos en tu i he tornat a sospirar. Jo que no podia respirar. I ara? On aniré ara? Hi ha senders per l'aigua? Camins esborrats per aigües nodrides per mes aigües.
6 comentaris:
Quina preciositat de poema, Marta...
bonic, bonic...
L'amor l'ha convertida en dona d'aigua. Segur que dibuixarà nous camins i tornarà a sospirar.
Moltes gràcies!
Dones d'aigua vénen de l'amor fluint etèriament.
Sí, Rafel, i algunes per amor, resten amagades sota les cascades. Gràcies!
Publica un comentari a l'entrada