8 de juny del 2011

Forn

Foto de la xarxa

Jo tenia vint i pocs anys, i un barri ple d'amics.
Tenia dos nens petits i moltes ganes de jugar.
M'agradaven els animalons de pa que feia l'Albert,
com els posava al taulell del forn,
com els meus fills es delien per ells.
Li vaig escriure aquest poema.



A la cantonada del meu carrer
unes mans màgiques
fan de pa les joguines.
Amb il·lusions blanques
amassen pops i trompetes,
elefants, galls, lleons i estrelles.
El forn del meu carrer:
panets, somriures i coques,
per mossegar fantasies dolces.



Pel meu amic Albert Duran
Aquest petit poema el va tenir penjat en el seu forn molts i molts anys, fins que va marxar.

3 comentaris:

Pilar ha dit...

Segur que se'l va endur penjat a l'ànima.
Els teus gestos són inesborrables.

fanal blau ha dit...

Bonic homenatge!
Com ens delim de petits per un bocí de pa...al forn de casa ens donàven sempre un trosset de bastó que se'ls havia trencat. Fins i tot ens barallavem entre els germans per anar a buscar el pa!
Bon dia, Marta!

Rafel ha dit...

La relació entre forners i la quitxalla sempre ha tingut una màgia especial que bé es mereixia una poesia.