18 d’octubre de 2011

Poesia a la frontera


Àngelus

M’han imposat un límit.
Hora de l’àngelus.
S’obre la porta de ferro,
una raqueta
m’interroga els racons
i m’escorcolla les butxaques.
Sempre xiulen les sabates.
Vénen de l’altre cantó,
els peus,
de mena il·lícits, fugissers.

Comunicació.

Surt ella.
La veig, tan diferent...
Barrots i vidre doble,
Micròfon rovellat al mig.
Ella plora. Gèlida, suo.
Un riu d’aigua neix dins meu
i travessa el passadís tèrbol.
I brolla en cada cubicle,
incomprensiblement.
Un riu d’aigua infinita neix.
Neix de la meva veu
que crida per fer-se entendre,
i s’esmuny pels ulls apagats
de les dones
al límit de la consciència.
No s’adonen
que han viscut a la franja,
arrenglerades, de la incoherència.
No he fet res.
Salut pública?
Atracament a mà armada.
Còmplice de tràfic.
No sóc ningú.
No sé què faig aquí.
I la meva advocada? Diners.

Ella plora, plora des d’uns ulls
maquillats d’odi profund opac
i ràbia vellutada.
Mirada presonera, com ella,
de drogues diverses.
M’he ferit en veure-la
dins una bassa negra.
M’he ferit.


2 comentaris:

Pilar ha dit...

Hi ha fronteres que ens obliguen a traspassar-les, quan el que volem és girar-nos d'esquena i començar a córrer.
Encara ressona a la meva oïda la teva veu fent la lectura del primer poema. Té un sabor agredolç que la fa especial.

Mps Landino ha dit...

Pilar, tens raó, hi ha fronteres que no voldria mai creuar. Però quan s'ha de fer si una mà amiga, com la teva, ens ajuda és més fàcil.