Foto: Joan Antoni Febrer
Et feres petita, Maria,
tornares a la innocència
de les moixaines,
a les paraules dolces
i el somriure satisfet.
Imagino que has arribat
al teu cel
tot saltant a corda,
o a peu coix,
de núvol en núvol,
xarranca divina, un joc
d’àngels fins al Paradís.
Ara endreçaràs estels
i trenaràs somnis;
sobretot vigila els meus,
que m’he quedat sol
sense tu, Maria;
tota una vida al teu costat,
i has marxat, ara,
just ara, quan havíem aprés
a estimar-nos,
en el límit de les consciències,
en l’ampit de totes les finestres,
sense badar boca,
amb les mans i els ulls.
Dediacat a la Maria A. , mama d'en Tomàs, que ens deixà el 24 d'octubre d'aquests any.
2 comentaris:
Un poema entranyable, d'aquells que es dediquen a les persones especials amb qui, que de tant en tant, ensopeguem al llarg de la nostra vida, que un dia tornen a la innocència de la infantesa i que quan se'n van, desitgem que ens facin d'àngel de la guarda...
Petonets.
És així, Roser, tens tota la raó! Un petonet
Publica un comentari a l'entrada