skip to main |
skip to sidebar
Aigua
![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhNAwIB-95FnTALPI3XZQ3rdt6j16E5bSegPlwYQfl4DPYsvaALuYqMZnp78aOwOBWYtbv9cMfSYvcJVC9chhsbW5m_5aP5X1qgYlkIRdPoUeymjJGrK_NXBZ52rPFmCY_LpBnDoHdyBQUU/s320/Saragossa-web.jpg)
He oblidat el cos amb el teu bes.
S'han fet estels els meus dits.
Els teus llavis m'han pres i m'han lliurat.
Sóc un bleix, aigua, res.
M'he fos en tu i he tornat a sospirar.
Jo que no podia respirar.
I ara? On aniré ara?
Hi ha senders per l'aigua?
Camins esborrats
per aigües nodrides per mes aigües.
.
6 comentaris:
Quina preciositat de poema, Marta...
bonic, bonic...
L'amor l'ha convertida en dona d'aigua. Segur que dibuixarà nous camins i tornarà a sospirar.
Moltes gràcies!
Dones d'aigua vénen de l'amor fluint etèriament.
Sí, Rafel, i algunes per amor, resten amagades sota les cascades. Gràcies!
Publica un comentari a l'entrada