Quan somio plomes
que llisquen per la meva pell,
trobo rialles.
Engrunes de rialles
entre els plecs dels llençols.
Somnis immortals
dipositats a l’alba per l’absència.
Complicitats menudes.
Restes de pessigolles
-cent mil dits tafaners-.
La por esberlada.
Prenc aquest temps i els bocins
de rialles
i en faig una dansa.
Del llibre Si goso dir-li un mot d'amant (Ed. Cims 2013)
*
*
2 comentaris:
Quin poema tan juganer i bonic, Marta! Felicitats! També a l'autora de la fotografia!
Moltes gràcies, Sílvia
Publica un comentari a l'entrada