30 de juny de 2011

Mare




La mare ha fugit endins del seu cos,
és música esquerdada,
fragments d’estrella d’aigua gelada.

La mare és un mirall a bocins;
la miro i em fragmento.
Amb fil de boira dels seus ulls
m’hauré de cosir.

La mare ha oblidat l’oblit.
Tot. Res. Menys...
aquell vers d’una cançó,
la que el pare, music de festa major,
li dedicava, cada vespre,
abans del concert.
“Isabel te quiero, la, la, la.”
La prenc de la mà i li ofereixo un ball.
Aboca’t, mare, a aquest únic vers
que, resistent, encara t’uneix a mi
i balla, balla, balla.

L’àngel encara no ha fet silenci.

Per a Pilar i totes les dones que tenen cura de la mare amb Alzheimer.

*

7 comentaris:

Carme ha dit...

És preciós, Marta, i molt colpidor. Una abraçada, per a tu, per la Pilar i per totes les dones a qui dediques el teu poema.

Mps Landino ha dit...

Gràcies, Carme.

fanal blau ha dit...

Preciós, Marta.
Impactant. Emotiu. Dur, com dura és la realitat de la Pilar i totes les dones i homes que tenen cura dels familiars amb Alzheimer.
També us envio una abraçada ben sincera!

Pilar ha dit...

I balla. Al compàs del so d'una trompeta que la transforma. I canta. Amb l'ajuda de l'àngel que no ha fet silenci. I somriu.
Un somriure i un petó.

Mps Landino ha dit...

Fanal Blau, gràcies pel teu comentari. És dur però bonic i reps en donar.
Pilar, mil gràcies per compartir amb mi la teva vida.
Petons a les dues

Jesús Girón Araque ha dit...

Ser i no ser. Estar i no estar.
Tot és ben dur de passar!
Salut.

Mps Landino ha dit...

Gràcies, Jesús per deixar-me un comentari