Rajoletes

Fotografia: Joan A. Febrer

tus palabras -pececillos-
nadarán alrededor.
La mar no tiene naranjas.

Adelina de paseo
Federico García Lorca



La meva pell ha traspassat la frontera;
ja no és meva, és teva.
S’han clos les pors en un puny de flors
dins el meu melic.
No em reconec, he deixat de ser jo,
he expirat en sentir de nou el roig,
o potser no, potser he nascut
a la quimera
en acaronar-me el teu anhel.
La teva boca resseguint-me
dibuixa taronges en el ventre,
les taronges sense mar de Federico.
Diminutes terres engendrades
des de plaers impossibles,
rodones i carbasses, confitades de vi,
s’esborren quan les penso.

Et dibuixaré un xai, principi i fi.
Dins, els nostres peus i una rosa.

No m’és permès desitjar-te,
he de recular i restringir-me.
Ser pell sense finestres,
blanc i cresta d’onada
sense mar.
Camí de terrissa, on tu relliscaries,
eixuta. Em fragmentaré, seré
rajoletes hidràuliques blaves.
I dormiré sobre un munt de versos.