Em
quedaria aquí asseguda,
en
un banc del teu carrer,
davant
per davant dels edificis
de
maó vist, esperant-te de nou,
esperant
tornar als 25 anys i a tu.
T'esperaria
com abans,
amb
el desig als ulls
i
el record de tu als llavis,
maldant
perquè m'estimessis,
frisant
per besar-te. Sense pauta.
Et perdonaria totes les ferides,
Et perdonaria totes les ferides,
que
no em rescatessis de l’anestèsia.
T'esperaria
potser per tornar a aquells dies
quan
era capaç de fer-ho,
capaç
de sentir passar el temps
com
si tu m'acaronessis.
1 comentari:
A voltes, paga la pena mirar enrere, convertir-nos en estàtues de sal i onplir el mar.
Sempre m'agrada el que escrius i hi descrius.
Publica un comentari a l'entrada