foto: Enric Maciä
No confegeixo
plusquamperfets. No cal. Simplement l’enyor
em mossega. L’enyor és una boca
immensa que engoleix el
que escric. Degoto el seu nom sense dir-ho, sense
esmentar-ho,
sense majúscules. Sovint, tant sense
adonar-me’n, que es converteix en un rajolí
de sang i suor
amb gust de vi que raja quan faig punta al llapis, quan engego
l’ordinador, quan les ratlles del meu text són la corda
tensa on camino
funàmbula com si la pàgina en blanc fos la
pista de sorra d’un circ.
*
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada