27 de desembre del 2015

Enyor III



foto: Enric Maciä

No confegeixo plusquamperfets. No cal. Simplement l’enyor 
em mossega. L’enyor és una boca immensa que engoleix el 
que escric. Degoto el seu nom sense dir-ho, sense 
esmentar-ho, sense majúscules. Sovint, tant sense 
adonar-me’n, que es converteix en un rajolí de sang i suor 
amb gust de vi que raja quan faig punta al llapis, quan engego 
l’ordinador, quan les ratlles del meu text són la corda 
tensa on camino funàmbula com si la pàgina en blanc fos la 
pista de sorra d’un circ. 

*