6 d’agost de 2016

Quan somio plomes





-->
Quan somio plomes
que llisquen per la meva pell,
trobo rialles.
Engrunes de rialles
entre els plecs dels llençols.
Somnis immortals
dipositats a l’alba per l’absència.
Complicitats menudes.
Restes de pessigolles
-cent mil dits tafaners-.
La por esberlada.
Prenc aquest temps i els bocins
de rialles
i en faig una dansa.


(Del llibre Si goso dir-li un mot d'amant (Ed. Cims 2013)


*

2 comentaris:

Silvia ha dit...

Quin poema tan juganer i bonic, Marta! Felicitats! També a l'autora de la fotografia!

Mps Landino ha dit...

Moltes gràcies, Sílvia