Carme Márquez

***
No vacil•les, dona de mar,
tens arrels per fer-te terra
i goig d’escuma blanca
per ser serrell d’onades,
glopades de vent. Si cal.

Et reconec en la lluita,
sirena de les utopies,
el far no és cec, només
intermitent, un pacte.

Has estimat el dolor,
lliri de mar somort,
ho sé. Jo també he nuat
els segons exhausts amb
falgueres blanques.

Després de tot, tu i jo,
som platges nodrint
el paisatge de bonança,
mai barques ancorades.

Per a la meva estimada Carme.

***