***
M’agradaria que sonés un clavicordi.
Que el mar m’acompanyés en silenci,
-el seu so ja ho féu en vida-.
Irremeiablement cobejo el secret
de la llum.
Em complauria que tot esquitx de sal
es convertís en roses blanques,
que diuen que mai no es fan pols dins el taüt.
***
4 comentaris:
Bell però trist
avui he triat aquest sense dubtar-ho, segur que no estic molt animada. Gràcies, Elvira,
Sona, jo el sento.
T'hi acompanya, segur.
La percebo.
No les veus, blanques, reflectint tota la llum.
T'abraço ben fort.
Pilar, gràcies, quin comentari més bonic i poèic!
Publica un comentari a l'entrada