Foto: Joan A. Febrer
Qui omplirà el silenci
que tu ens deixes?
Les mans tancades
en una pregària,
aquest matí,
quan ja no hi eres.
Aquest matí violeta
d’octubre, de tristesa.
Qui riurà amb mi?
Qui serà nosaltres?
El teu cor reposa,
empasso llàgrimes
perquè em vas educar
per entendre-ho.
Un al·leluia voldries,
mare. La ciutat muda,
però, un violí
i la pluja, i jo, tot sol.
Un gat que rellisca
pel forat del temps,
un pessebre sense tu,
el llit un sudari.
Tinc fred sense tu.
Totes les llunes
graviten on tu descanses.
Qui omplirà el silenci
que tu ens deixes?
Les mans tancades
en una pregària,
aquest matí,
quan ja no hi eres.
Aquest matí violeta
d’octubre, de tristesa.
Qui riurà amb mi?
Qui serà nosaltres?
El teu cor reposa,
empasso llàgrimes
perquè em vas educar
per entendre-ho.
Un al·leluia voldries,
mare. La ciutat muda,
però, un violí
i la pluja, i jo, tot sol.
Un gat que rellisca
pel forat del temps,
un pessebre sense tu,
el llit un sudari.
Tinc fred sense tu.
Totes les llunes
graviten on tu descanses.
Per a Maria, mama d'en Tomàs, en pau descansi.
5 comentaris:
així sia....bonic comiat poètic!
Gràcies, Elvira!
Que en pau descansi... i que puguem recordar-la sovint a través dels teus mots.
Una abraçada.
Més que un comiat, un anar de la mà dibuixant l'hora violeta del que érem i el que som.
Rafel, potser sí que d'alguna manera expresso com el meu amic Tomàs vol seguir el rastre de la seva mare.
Publica un comentari a l'entrada